Ruta dels Monestirs. GR-236 2/3

Distància recorreguda: 26,23 quilòmetres
Altitud mín: 98 metres, màx: 616 metres
Desnivell acum. pujant: 933 metres, baixant: 1.042 metres
Grau de dificultat: skill Moderat
Data: març 22, 2010
Finalitza al punt de partida (circular): No
Coordenades: 15668

De Llutxent a Simat de la Valldigna, passant pel Convent del Corpus Christi, Pinet i Barx.

"La Ruta dels Monestirs. El pas del pobre" transcorre per les comarques de La Safor, La Vall d'Albaida y La Ribera; unint cinc monestirs des de Gandia a Alzira. Generalment tota la ruta es fa en 4 etapes.

Informació extreta del bloc de creuantmuntanyes. Interessant i completa descripció

Xino-xano està en totes. Crònica de la marxa nocturna cap a a Pinet.

Els xino-xaners i les xino-xaneres, ja coneguts pels ambients "senderils" com la marea verda, no faltaren a la cita del divendres. En aquesta ocasió i organitzat per l'ajuntament gaudírem d'una ruta dissenyada per l'expert senderista, Joan Mahiques, que s'amitjanava a la localitat de Pinet i finalitzava a la piscina de Llutxent. Algunes absències justificades  de persones  del grup (i d'animals), però així i tot, els i les  Xino-xano,  ens donàrem a conéixer.

Una calorosa nit d'agost on l'estima per l'exercici i la convivència va fer insignificant els quasi quinze quilòmetres de muntanya de l'itinerari. Tant sols cal lamentar un incident de poca importància, la lesió de Fede. Des d'ací desitgem que siga de poca importància i puga continuar fent prompte molts més quilòmetres. A destacar la quantitat de participants, més de vuitanta en el que en vegérem de jóvens, molt jóvens i d'experimentats. També es de justícia mencionar la rebuda que ens feren a Pinet. Una grata sorpresa vore que ens tenien preparada un taula amb beguda fresca i un aperitiu reconstituent. La veritat  que a eixes hores i amb la basca que feia és molt d'agrair. Gràcies Pinet,  especialment als que ho organitzaren. A l'acabament  un altre detall interessant la piscina de Llutxent disponible per a refrescar-nos. Els més agosarats ens refrescaren sols per dins amb un bon granissat de llima. Fins a l'altra.

Marxa nocturna cap al convent.

Un xino-xaner d’excepció ens ha demanat relatar la crònica de la ruta nocturna. Satisfets per la iniciativa, ens permetem una lleugera presentació i donem pas a l’escrit que ens ha lliurat. L’amable col.laborador és molt particular, de certa edat, amb un look d’urbanita convençut és dels més fidels a totes les convocatòries. Les viu amb una gran intensitat i tot experimentat en la noble tasca de caminar, sempre intenta passar desapercebut. Al final de l’escrit desvelarà la seua identitat. Així comença la particular visió de la marxa...

       En aquesta ocasió eixírem del dipòsit de l’aigua. A les nou com ve sent habitual  la gent amb les samarretes verdes, motxilla a l’esquena i garrot està esperant l’ordre d’eixida. Les paraules alegres, les bromes i el bon rotllet són indicis de la consolidació del grup i del projecte. Hui la “rústica” de Clodie sembla no vindre.

Xino-xano, xino-xano arribem al cau del sester. Sembla que el ritme d’aquesta eixida no és com el de l’anterior es camina més lentament. Passat el pinaret ens adrecem pel camí del convent fins arribar a la caseta que s’ha construït on abans estava la fonteta del pare Marià. S’agraeix la botija que els propietaris pengen a l’exterior expressament destinada als caminants. Jo, no sóc de botija em sembla una forma de beure un poc ordinària. Allí precisament ens desviem pel camí que va cap al corral de Bancalets. Però abans d’arribar-hi ens desviem cap a la dreta a buscar el barranc de Barreres. Arribats a aquest punt comença l’encesa dels llums. Crida l’atenció l’aroma intens de pebrella que ens acompanya per quasi tot el  trajecte. Alguns punts del camí estan encosterats i amb pedra solta, reconec que a algunes persones el garrot ací pot ser necessari. A mi mai m’han fet falta. Per l’ombria de Barreres i seguint la senda arribem a la vessant de ponent del Castell Vell. Amb la nit ja caiguda la silueta del nostre emblemàtic monument retalla un cel lleugerament enllumenat per una lluna caduca. Pel nouer de Tudel seguim la senda que comunica amb el convent i pugem la darrera dificultat orogràfica. Vist des de dalt semblem una cuca de llum geganta. I al voltant de les onze menys quart fem l’arribada al convent. Si algú pensava que soparíem amb tranquil.litat,  s’equivoca,  allí estava ple de personal. El festival de música té la culpa. Saludem  i davant de l’església amb la quietud del racó sopem amb molta gana. En acabar els que els agrada el café tenen la sort de poder gaudir d’ell gràcies al punt que han muntat la comparsa del Benimerins. En aquesta ocasió prenem el granissat de llimó ací. Jo tampoc sóc de granissat. (quan inventaran els pastissos de carn?).

En repondre forces comencen els acudits. José, el de la llanterna més potent;  és un fenomen contant-ne,  almenys si valorem la capacitat  amb la potència de les risses de la presi i la seua amiga Celina. Tots semblen passar-s’ho molt bé. Jo encara que m’agrada molt la companyia no parle, és el meu costum. Cal tornar a casa i ho fem pel camí més còmode, pel pinaret del segon convent. 

     Guau, guau,... quina caminata més guai.

                      Panxo. 23 de juliol del 2011

                                                                     

     Dedicat a Vicen  i Eduardo

  Nota.- Cal dir per a aquelles persones que no el coneguen,  que Panxo és el gos de Vicenta i Eduardo

RUTA nº 8 Una ruta nocturna

  Recorregut:  15 quilòmetres aproximadament 

   A destacar   Font del rafal i la companyonia del grup

Aquesta ruta té com a particularitats més destacables que ha sigut la primera que ha organitzat el grup Xino-xano, que és nocturna i que a més ha sigut ficada en pràctic pel mateix grup el dia 16 de juliol.

Per tant intentarem fer una descripció basada en les sensacions de l'experiència. 

Eixírem des de les Escoles on prèviament posarem amb una foto per a la posteritat. Cal agrair a Rafa i Alícia el detall de les canyes de bambú que van facilitar enormement la marxa als que no dúiem garrot. de seguida ens ficàrem en marxa pel camí de La Plana a buscar el corral de Bataller. Una nit de xafogor bascosa on el vent no va voler acompanyar-nos en cap moment, però l'agradable companyia i el comboi de la novetat feren que no ho recordàrem. Les primeres costeres de la serra encara les fèrem amb il.luminació natural. Mentrestant al crit de Clodie..! (la gosseta del Xato i Cristina que no està mai en el seu lloc), arribàrem al camí del Ciscaret. Allí on s'acaba el camí entràrem per un bancal d'oliveres per arribar al pou del saorí on les canyes indicaven major grau d'humitat. Arribats a aquest punt la vista perdria el seu protagonisme i deixava lloc a altres sentits. L'olor del fenoll era més intensa i la sensació de canvis tèrmics indicaven que s'establia una pugna entre la frescor de la nit les recialles de l'intens sol diürn. De tant encara escoltaven alguna xitxarra despistada.

 Al voltant de les deu i mitja ens ficaren a sopar al  Rafal. Allí l'aigua de la fonteta ens va regalar una frescor inaudita que tots vam agrair.I entre risses i somriures arriba l'hora del discurs. La senyora presidenta es va espolsar un discurs que.. no sé com es podria valorar perquè  com era de nit no podia vore els ulls dels oients.. (encara com que el va abreujar)  De totes les maneres llarga vida a la presidenta!

I fou al mateix sopar on es va modificar el trajecte per allargar-lo una mica. Es va decidir agafar el camí del Pla de Badenes anar cap al corral del Pujol i vorejar la lloma la Creu per a eixir pels Pallerets cap al camí del Rafal. I en aquest afegitó les alumnes avantatjades (i algun alumne afegit) del grup van aplicar un ritme de desgast que els menys preparats "vam notar".  Cal destacar el bell panorama que suposar barrejar els llums de les llanternes  amb la foscor de la nit. Encara que uns més prompte i altrs una mica més tard  al Corral del riu tots junt altra volta i pel barranc vam tornar cap a casa. I Clodie no es va perdre!

XIno-xano

RUTA nº 7 LA PENYA MIGDIA

  Recorregut:  12 quilòmetres aproximadament 

   Llocs a destacar Collaet de l'Aire, Sester de ramaderia,  Cava de la Falaguera, Casa del tio Honorio, Vistes panoràmiques de la Vall d'Albaida

Ens traslladem a Pinet amb vehicle des de la Plaça Major de Llutxent. Agafem el camí que va a Barx, ens desviem pel GR-236  en direcció al convent del Corpus Crhisti de Llutxent per una forta pendent. Sense deixar-lo, gaudint dels paisatges i, vigilats sempre per la Penya Migdia il.luminada pel Sol, nom que rep aquest accident geogràfic perquè a les 12 hores solars  ja no li pega per la part de llevant, amb un poc de sort, descobrirem algun que altre fòssil. Albirant tots els barrancs de la serra de Llutxent, arribem a les rodalies del Pinar de l’Avenc.

Trenquem a mà dreta, agafant una altra senda local del terme de Quatretonda, el  PR-172 que ens porta al Collaet de l’Aire. Devem parar per a veure, al mateix temps, tota la Vall d’Albaida , el terme de Pinet i, possiblement, l’únic bosc mediterrani que encara no s’ha cremat. Seguim i arribem al Pla de Penya. (Si continuàrem pel PR-172 arribaríem a la Casa del “Tio Honorio”). Hem de deixar el PR- 172 i doblar a l’esquerra. Creuem tot el pla, de llevant a ponent. Anem divisant al nord els alts del Buixcarró i de l’Heura (cim més alt del terme de Quatretonda). Ací s’adonem de la capacitat de regeneració que té el bosc mediterrani: carrasca, coscoll, bruc, argelaga, aladern, pi, etc. Devem parar quan creuem uns bancals per observar la construcció d’una caseta de serra. Més endavant cal deixar la senda local que va al Barranc dels Conills per agafar a la dreta una altra en direcció al Barranc de l’Aigua. En el mateix creuer es convenient visitar les parets d’un corral de ramaderia junt a una cova. Continuem pel senderol avall i sense deixar el barranc, prou interessant botànicament parlant, arribem a una pista forestal l’esmentat  PR-172.

Hem de trencar a la dreta cap a la “Cava de la Falaguera” (450 m.): cava tallada sobre la roca, amb certa profunditat per aprofitar l’aigua, mal conservada i per tant, necessitada d’una reforma urgent. És un índret, assenyalat per dos xops, on podem descansar i reposar forces que  cal cuidar i respectar. Enfront mateix de la cava hi ha un embeurador on podem llavar-nos.

Prosseguim i, sense deixar l’ample camí, arribem a la casa del “Tio Honorio” (500m.), llar d’aquest home el qual va arreplegar i classificar moltíssimes plantes amb finalitats medicinals; lloc on es conreaven tant cultius de secà com de regadiu en terra calcària, als peus de la Penya Migdia per la vessant de ponent. Mostra de la fertilitat del terreny són els gegantins pins pinyoners plantats i criats salvatgement a l‘est de la casa, formant un bosquet impressionant.

 Deixem el PR-172 que ens portaria dalt del Pla de Penya per l’ombria d’un barranquet. Cal prosseguir en direcció a Pinet (45’). L’olor a pebrella ens acompanya. Ja dalt de la carena, arranca una senda nova a l’esquerra (al nord) que ens portaria a “La Caseta dels Guardes”, a la Cova dels Emboscats, passaríem per les Foietes (xicotetes pinedes de pins pinyoners) fins arribar a la senda que va al Buixcarró pujant per la Vinya Vella. Anem baixant amb molta cura per la quantitat de pedra solta que hi ha. Agafem de nou el GR-236 fins arribar al poble de Pinet on a l’entrada han construït una zona d’esbarjo en la que podrem beure i descansar. I si ja són les 14h. i albirem la Penya Migdia, s’adonarem que al cingle ja no li pega el Sol com ja havíem comentat .

Joan Mahiques i Boscà Juliol 2011

RUTA nº 6 RECORDS D’UN CREMAT

    Recorregut:  14 quilòmetres aproximadament 

   Llocs a destacar Riu Vernissa, Castell de Borró, Font de les Galeries, Font de la Falzia, Vistes generals

(Aquesta ruta transcorreix pels barrancs del terme de Ròtova: el Blanc, el de Les Galeries i el del Batla Mala abans de cremar-se per l’abril del 2011).

Hem d’entrar a Ròtova, creuarem el poble de sud a nord,  buscarem el senyal que ens indica el GR-236 en direcció cap a Almiserà pel camí de Borró, creuarem el riu Vernissa, seguirem fins a el primer senyal que ens indicarà l’entrada al barranc Blanc: el marfull i l’aladern són la nostra guàrdia al llarg del trajecte; l’aritjol puja pels troncs dels pins, donant-li al bosc molta vitalitat.

Poc a poc anirem guanyant altitud, arribarem a la font del Castell, continuarem pujant fins arribar a la mola del castell de Borró, tot en roïnes, des d’on podem divisar al sud-est, el Montgó; al nord-est, el Montdúver; al sud, La Safor i al sud-oest, la Cuta, El Barco i al fons la penya del Benicadell i en la llunyania, el Montcabrer i a l’oest, el barranc de Les Galeries, que serà l’adreça per on tirarem. Ja en el barranc de Les Galeries, si tiràrem amunt, cap a la dreta, ens dirigiríem cap a la llar del Centre Excursionista de Ròtova, antiga gran casa de serra dels Garcies, rehabilitada i prou ben conservada, i poc a poc pujaríem fins a la carena per on passa la senda de la Font dels Llibrells; però nosaltres trencarem a l’esquerra, cap a la font de les Galeries  que dona aigua al poble d’Alfahuir, sempre en direcció a Ròtova. Cal parar-se en cada racó on hi ha un tauler explicatiu dels arbustos més importants que estem observant; deurem llegir les explicacions: són senzilles i molt ben il.lustrades. Anirem relaxant-nos i valorant la importància que pot tindre qualsevol entorn.

De sobte,  un arc ens cridarà l’atenció, és l’aqüeducte manat a construir pel comte de Trénor per portar l’aigua des de la font de la Falzia fins al convent de Sant Jeroni de Cotalva. El passarem, tornarem a creuar el riu Vernissa i, junt a uns canyars, arribarem al camí de Borró, agafarem el GR-236 en direcció a ponent (Llutxent), arribarem a una porta verda, deixarem el GR-236, la franquejarem, caldrà seguir eixe camí ample fins a un cartell de fusta que posa: “La font de la Falzia”. Agafarem el senderol per on la murta, el marfull, el cepell i altres arbusts ens saluden a l’entrada del barranc del Batla Mala, malt dit pels de Llutxent, barranc del “Maricón”.

La sèquia que portava l’aigua, al llarg del trajecte, serà la nostra companya de viatge. El caminet va per l’ombria del barranc i quan més s’ endinsarem, caldrà baixar al llit del torrent però inesperadament i, de forma miraculosa, sorgiran les primeres bassetes d’aigua. L’ indret anirà enfosquint-se; sembla que els cingles volgueren unir-se; grans blocs de pedra calcària caiguts des dels penya-segats per les vessants, dormen al llit del barranc i fan que el senderol manifeste certa dificultat. Darrere d’una d’aquestes pedres escoltarem la música natural del xipolleig de l’aigua que cau des de  la font a una bassa mitjana, on es pot prendre el bany. Pujarem un poc més amunt i toparem amb un menut rierol que surt d’un saltet que li ha donat l’home des de dins d’una cava, tapada per un mur, on hi ha una obertura, per omplir la cava i desviar l’aigua per la sèquia esmentada, haurem arribat a la font de La Falzia, mal anomenada de la Finestra.

Caldrà tornar per la mateixa senda amb molta cura fins al Gr-236. Prosseguirem en direcció a Ròtova pel camí de Borró.

Joan Mahiques  i Boscà  Juny 2011

Ruta nº 5 CAP A L’AVENC DE QUATRETONDA

 

    Recorregut:  12 quilòmetres aproximadament 
   Llocs a destacar Casa Sènia, Cucó, Avenc, bosc mediterrani, vista panoràmica de la Vall d'Albaida

Cal eixir de Llutxent des de la Plaça Major i, pel carrer de l’Aurora girem a l’esquerra pel de Badenes, tirem amunt per la costera de Barreres, doblem també a l’esquerra i agafem el primer carrer a la dreta que ens porta al Parc de Carboneres de Guadazaón, i sense deixar-nos el camí, arribem al dipòsit d’aigües potables que ens porta cap a Benicava.

Pel camí asfaltat, al segon creuer, tirem a la dreta; es va planejant i, quan va baixant una miqueta, al tercer creuer, deixem el camí asfaltat, agafem el de l’esquerra que ens porta a la Foia Boscà, prosseguim per la “Casa Sènia”, passem el barranc en direcció a Quatretonda, per l’oest. Sense perdre el camí, arribem al barranc de “Les Cucales” on està el pou de “Jesussito”, anomenat també pou de la “Santa Faç”, primer pou que va donar aigua potable al poble de Llutxent l’any 1966.

Avenc de Quatretonda

Sols passem el barranc, hem de trencar bruscament a la dreta per un senderol  estret, empinat, pobre en vegetació on la sajolida és la regina. A mitjant  senda ens hem de fixar en un menut forn de calç que apareix a l’esquerra i en un  cucó natural, cobert de pedra; poc a poc i, pujant amb paciència, arribem al camí de la serra que ve de Quatretonda; cal tirar a la dreta i al proper creuer de camins, tornem a doblar també a la dreta, junt a un anouer que ens portarà cap al “Pla dels Arenals”: indret on han construït xalets amb poca identitat; a soles un parell de casetes s’adapten a l’entorn.

Un esparver parat damunt d’un arbre ens vigila. Al segon creuer, cal continuar recte, a l’esquerra, pel trajecte  anomenat de “La Canyada”: serpentejant i, passant primer per l’ombria de la foia amb terra arenisca i tot seguit, ja pel  cara-sol, observem unes casetes, voregem bancals prou ben conreats i per un camí prou mal conservat, arribem a la sima de   “L’Avenc” de Quatretonda: racó tranquil, net, ben cuidat i silenciós on el bosc mediterrani es manifesta en tota la seua autenticitat, lliurat d’una forma miraculosa pel foc. La sima està vallada perquè suposa un evident perill per a la integritat de qualsevol persona.

El camí ample ha desaparegut. Continuem per un senderol cap a llevant. Ens aguaiten uns pins pinyoners gegantins. El sotobosc és magnífic: romer, timonet, polimesto o aladern, argelaga, coscoll, rabet de gat, cepell, llentiscle ... són el seu veïnat. El lleu s’ompli d’un flaire que tothom voldria respirar. Abans d’arribar a la carena i desviant-nos un poc a la dreta, podem visitar  una menuda caseta de serra on l’home construïa sols allò que necessitava per pura subsistència i lliurar-se de tronades i passar alguna que altra nit.

Ja dalt del “Collao”, arribem al terme de Pinet: al clau del “Pinar de l’Avenc”, punt que fita en tres termes: Quatretonda, Pinet i Llutxent. Deixant el senderol , ja convertit en camí ample, ens fixem en els indicadors i, hem de trencar  a l’esquerra pel GR-236, en direcció al convent del Corpus Christi. Cal gaudir encara de l’únic  bosc mediterrani que tenim intacte. Fent-ne, fent-ne,  i amb molta cura, per la carena entre el “Barranc Negre” i el “Pla dels Arenals”, indret ja recuperat del foc, divisem l’esmentat convent i tota la comarca de la Vall d’Albaida ; baixem sense pressa, pel cara-sol del “Corral dels Bancalets” on l’olor a tarongina ens torna a fer somniar.

Ens agrada observar ”El Corral dels Bancalets”, construcció ramadera més impressionant que hi ha al terme de Llutxent. Deixem el GR-236 i tirem a la  dreta en direcció a “La Rossa” i pel bancal de l’antic olivar del convent , ara tarongerar de clemenvilles, arribem al camí asfaltat que ve de la fonteta del “Pare Mariano”, malauradament desapareguda, cap al convent. El creuem i seguim recte fins agarrar la senda que ens porta al camí de “Gralleta”, deixant a l’esquerra el cercat de l’ermita i poc a poc arribem, per Benicava , a la Costa. Ja estem en Llutxent. Per la costera del carrer Sant Doménech i Porxes, arribem a la Plaça Major.

Joan Mahiques i Boscà, Maig 2011