De vegades la falta d’algun ésser ens fa reflexionar sobre el buit que pot suposar l' absència. Possiblement quan aquest ésser és un gos, algunes persones els costarà d’entendre que els propietaris senquen tant la partida. A aquells que dia a dia han gaudit la fidelitat innata que mostren perennement , no cal que els digues: “si tant sols era un animal!”. Ho són, però alguns amb una sensibilitat i perseverància especial que fan que poc a poc augmente per ells l’estima de tots els membres de la família, de la seua família. I en eixa convivencia fins i tot sembla que fa que els aparega una mena de vocació humana. Jo en conec algun d’eixos. I pel que em sembla Panxo també ho era. Des del bloc una menció al veterà xino-xaner amb vocació humana. Bon vent Panxo ¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada