Un xino-xaner d’excepció ens ha demanat relatar la crònica de la ruta nocturna. Satisfets per la iniciativa, ens permetem una lleugera presentació i donem pas a l’escrit que ens ha lliurat. L’amable col.laborador és molt particular, de certa edat, amb un look d’urbanita convençut és dels més fidels a totes les convocatòries. Les viu amb una gran intensitat i tot experimentat en la noble tasca de caminar, sempre intenta passar desapercebut. Al final de l’escrit desvelarà la seua identitat. Així comença la particular visió de la marxa...
En aquesta ocasió eixírem del dipòsit de l’aigua. A les nou com ve sent habitual la gent amb les samarretes verdes, motxilla a l’esquena i garrot està esperant l’ordre d’eixida. Les paraules alegres, les bromes i el bon rotllet són indicis de la consolidació del grup i del projecte. Hui la “rústica” de Clodie sembla no vindre.
Xino-xano, xino-xano arribem al cau del sester. Sembla que el ritme d’aquesta eixida no és com el de l’anterior es camina més lentament. Passat el pinaret ens adrecem pel camí del convent fins arribar a la caseta que s’ha construït on abans estava la fonteta del pare Marià. S’agraeix la botija que els propietaris pengen a l’exterior expressament destinada als caminants. Jo, no sóc de botija em sembla una forma de beure un poc ordinària. Allí precisament ens desviem pel camí que va cap al corral de Bancalets. Però abans d’arribar-hi ens desviem cap a la dreta a buscar el barranc de Barreres. Arribats a aquest punt comença l’encesa dels llums. Crida l’atenció l’aroma intens de pebrella que ens acompanya per quasi tot el trajecte. Alguns punts del camí estan encosterats i amb pedra solta, reconec que a algunes persones el garrot ací pot ser necessari. A mi mai m’han fet falta. Per l’ombria de Barreres i seguint la senda arribem a la vessant de ponent del Castell Vell. Amb la nit ja caiguda la silueta del nostre emblemàtic monument retalla un cel lleugerament enllumenat per una lluna caduca. Pel nouer de Tudel seguim la senda que comunica amb el convent i pugem la darrera dificultat orogràfica. Vist des de dalt semblem una cuca de llum geganta. I al voltant de les onze menys quart fem l’arribada al convent. Si algú pensava que soparíem amb tranquil.litat, s’equivoca, allí estava ple de personal. El festival de música té la culpa. Saludem i davant de l’església amb la quietud del racó sopem amb molta gana. En acabar els que els agrada el café tenen la sort de poder gaudir d’ell gràcies al punt que han muntat la comparsa del Benimerins. En aquesta ocasió prenem el granissat de llimó ací. Jo tampoc sóc de granissat. (quan inventaran els pastissos de carn?).
En repondre forces comencen els acudits. José, el de la llanterna més potent; és un fenomen contant-ne, almenys si valorem la capacitat amb la potència de les risses de la presi i la seua amiga Celina. Tots semblen passar-s’ho molt bé. Jo encara que m’agrada molt la companyia no parle, és el meu costum. Cal tornar a casa i ho fem pel camí més còmode, pel pinaret del segon convent.
Guau, guau,... quina caminata més guai.
Panxo. 23 de juliol del 2011
Dedicat a Vicen i Eduardo
Nota.- Cal dir per a aquelles persones que no el coneguen, que Panxo és el gos de Vicenta i Eduardo
Nota.- Cal dir per a aquelles persones que no el coneguen, que Panxo és el gos de Vicenta i Eduardo